El temps ho cura tot?
Just fa uns dies passejant per les xarxes socials em va aparèixer una bonica fotografia amb una cita d’un gran terapeuta, Robert Neimeyer:
“El temps no cura. No importa el que faci el temps en la persona en dol. L’ important és el que fa la persona en dol amb el temps.”
Aquesta frase dóna l’esperança que necessita la persona que està en dol, encara que d’entrada pugui ser frustrant. Si el temps no ho cura tot, aleshores què haig de fer jo amb el meu dolor? Davant d’això, ens espantem, pensem que el procés serà etern i que no s’acabarà mai el dolor. Perquè el que vol la persona és que s’acabi aquet dolor tant fort, insoportable, que ofega i invalida fins al més profund dels nostre cor.
La majoria de persones, entre un 80 i un 90 per cent, elaboren les seves pèrdues (elaborar un dol, un altre espai de reflexió per algun dia!) de forma normal i natural. El temps del dol és incert, depèn de molts factors, encara que algunes teories orienten a un temps d’entre un i quatre anys, per posar-hi una xifra. El que podem fer durant el dol ens permet ser personatges actius en el procés. Podem fer alguna cosa de manera activa, podem cuidar-nos, podem expressar, podem sentir. La concepció del dol com una malaltia, en la que la persona és un malalt, un subjecte passiu que ha de deixar passar el temps, és ja obsoleta.
Durant el procés de dol és important cuidar-nos a tots nivells: físic, emocional, intel·lectual i espiritual. Segons Alba Payàs, terapeuta experta en pèrdues, a nivell físic, podem fer exercici, calmar el nostre ritme diari o fer una bona dieta i dormir de forma regular. A nivell emocional, ens pot ajudar fer una llista d’amics “d’emergència”, escriure un diari o parlar amb els companys i amics de la nostra situació. A nivell intel·lectual, evitem prendre decisions importants el primer any, llegim llibres sobre pèrdua i dol o podem fer una llista d’objectius futurs. I a nivell espiritual, realitzar una pràctica de silenci diàriament ens ajuda a connectar i sentir el dolor d’una forma conscient.
Sempre explico que, un dels suggeriments per tenir cura del nostre jo espiritual, crear un espai sagrat i segur a casa nostra, és una de les consignes que la gent a qui he acompanyat en dol segueixen en més freqüència. Dedicar un espai acollidor a casa on recòrrer quan necessitem estar amb la persona estimada, recordar-la, sentir-la o escriure sobre la seva absència, és de les experiències d’autocura en el dol que més ajuda. Un petit sofà, una petita taula, un llum, un racó, on ens podem permetre TOT el que necessitem amb llibertat i seguretat.
El temps, en el dol, ens permet anar al nostre ritme, sense presses. El dolor disminueix amb els mesos o potser millor, amb els anys, però el que nosaltres podem fer amb el temps és molt superior a deixar-lo passar esperant que algun dia poguem assumir el que ens ha passat.
Angèlica Giralt
Psicòloga clínica i psicoterapeuta
Angèlica Giralt
Psicòloga clínica i psicoterapeuta
17 d’octubre del 2013
