Sovint ens preguntem si podem canviar, i si és així, com ho podem fer.

Comparteixo amb vosaltres uns paràgrafs del llibre Psicoterapia centrada en el cuerpo. El uso integrado de la plenitud de consciencia, la no-violencia y el cuerpo, de Ron Kurtz. Un dels llibres de psicoterapia més bonics i que més m’apassiona. 

Com diu Mario Salvador, la psicoterapia és un procés de despertar, i ningú no desperta res que ja no hi sigui en ell mateix.

” Primer aprenem un Jo, un “self”, i després simplement el fem servir la resta de les nostres vides. De menuts, fem un mapa del que som, de qui estimem i de com enscomunicarem. Fem un mapa de com és el món, de què és possible i de què no és possible. Després, quan som adults, fem servir aquest mapa sense canviar-lo en excés.

Primer som els que dibuixem en el mapa, i després som els que el fem servir. (…) Però el creador del mapa i l’usuari del mapa estan fent dues coses molt diferents. En la infància fem el Jo. D’adults, el fem servir. Mantenim amb els nostres hàbits a aquest Jo que hem creat temps enrere. Ens oblidem d’aquests actes d’auto-creació. Quan fem servir el Jo, no ho sentim com una cosa susceptible de ser canviat. Mentre més amenaci el món en canviar el Jo, més energia gastem en estabilitzar-lo. Però sí que pot ser canviat.

Totes les idees que defensem ara incansablement, alguna vegada van ser idees noves que es podien posar en dubte. Tots els nostres hàbits, vells i fatigats, alguna vegada van ser simplement coses que estàvem assajant, amb les quals jugàvem, fins i totaquells que ara semblen indestructibles. El Jo va ser alguna vegada fresc i flexible. La possibilitat de recrear-ho resideix en nosaltres. En el més profund del nostre ésser, hi ha encara el creador del Jo. El nen que dibuixava mapes encara forma part de nosaltres. Els seus esborranys de plànols encara hi són. Tots poden ser reexaminats. Augmentant la nostra sensibilitat aconseguim l’accés al mapa, al qui el va dibuixar i a la possibilitat de canviar-lo. A l’accedir al nucli trobem no només el Jo creat sinó també el poder que crea. 

Aquest viratge cap a l’interior per estudiar el nostre Jo requereix condicions especials i un guia. Necessita temps, cura i suport. Per fer la recerca interior necessitem la plenitud de consciència i una actitud calmada, no apurada. L’esforç, la lluita, les metes i l’enfocament cap als èxits, fan que l’atenció en estat de plenitud de consciència siguimolt difícil (…)  El descobriment d’un mateix necessita una actitud meditativa.  No pots prendre al Jo assetjant-lo. La força no funciona. La força fa que el creador dels mapes s’amagui. Els usuaris de mapes són els que entren en batalles. No hi ha espai per la creació quan les portes de la fortalesa estan assetjades, quan el Jo necessita defensar-se. No! Per estudiar el Jo, per virar cap a dins, per deixar enrere les muralles, es necessita pau, delicadesa, temps i suport. És el que es necessita. La no-violència, l’amor, la presència de persones que donen suport, un altre tipus de coratge (…) Només això fa que el Jo cedeixi per ser conegut i canviat. I no hi ha altra forma d’aconseguir-ho.”